La modèstia de les cabres
Podria dedicar aquesta columna a denunciar com es desfan les zones
altes de Montserrat a causa de les cabres i els cabrons que, moguts per la fam,
consumeixen el sotabosc de les canals i els jardins penjats d’aquesta muntanya
plena de racons insólits. Podria alertar que amb els xáfecs de qualsevol estiu
la força accelerada de l’aigua s’endurà la terra i els còdols que Montserrat ha acumulat allà durant segles. Estaria bé apuntar que a les zones baixes com el
camí de l’Arrel o el Monestir, la vegetació és frondosa, selvática i
espectacular mentre que com més amunt i més lluny de la gente, menys vegetació
hi ha. Podríem pensar que els únics que es beneficien de la presencia de cabres
a Montserrat són quatre caçadors rics, amb ganes de gastar un dineral per
quatre trets i un parell de banyes sobre la llar de foc a la cabana del bosc.
Em podeu acusar de simplista, si voleu. Escrivint això semblaria que discrepo
de les politiques del Departament de Territori i Sostenibilitat. I és clar,
això és obvi.
Podria escriure de tot això, però deixaria passar l’oportunitat d’explicar-vos
aquella vegada que amb la suor al front avançava per una aresta verticalíssima
al Puntal de l’Albarda. Feia la primera ascensió d’una via amb nom de contesa
electoral, sol, i no volia deixar gaires expansius a la roca. Després d’escalar
un tram al límit, tan lluny com estava de l‘última assegurança, vaig resoldre
que aquella quinzena de metres eren com a mínim de sisè grau. Vaig dedicar una
hora més a acabar el llarg, tirant d’estreps, falques de fusta, pitons i ganchos
fins a la reunió. Un bom amic i encara més bom escalador va anar-hi a fer la
primera repetició. Sabent que l’hauria provada d’escalar tota en lliure, vaig
preguntar-li pel grau, encuriosit. Jo l’havia graduada 6a i A2+. L’amic em va
mirar somrient i em va dir: -6a. No hi vaig caure i vaig demanar-li: -I l’A2? I
sorneguer va repetir: -6a. Vam riure.
El grau és subjectiu, sí. Orientatiu, també. Depèn del moment de
cadascú, de la forma física i psíquica. Però té per objectiu establir uns paràmetres
que classifiquin les dificultats. Som víctims de les generacions que ens han
precedit i d’oberturistes contemporanis que en un moment probablement més testosterònic
han proposat graus més baixos i collats del que hauria estat encertat. De
vegades, assajant els llargs prèviament oberts per dalt o amb els estreps; ni
tan sols escalant-los sempre de primer i proposant graus baixos tibant de segon
o amb les assegurances já col-locades. D’això se’n diu modèstia, falsa modèstia
o, com va dir el mestre, vanitat oculta. L’altre dia vaig escalar una clássica
de dificultat dels anys 80 a l’Aeri, molt celebrada, i encara em cou per dins
tanta modèstia. La modèstia de les cabres.
Dani BRUGAROLAS, opinião – rubrica Encordats (Vertex nº 284,
2019: 11)
REFERÊNCIA BIBLIOGRÁFICA
BRUGAROLAS, Dani. La modèstia de les cabres.
Barcelona: Federação Catalã de Alpinismo e Escalada; Revista Vertex, nº 284,
Maio/Junho de 2019, pp. 98.
Sem comentários:
Enviar um comentário