Montserrat del nord

VOLTA AL MITE – CANIGÓ

(…) L’etimologia de la paraula Canigó suposadament és preromana. El mot actual seria l’evolució de l’antic Kanikono: el gegant blanc. El nom de la muntanya a diversos indrets del massís.

El perquè del mite

El gran escriptor Josep Pla parlava del Canigó com «la muntanya diamantina: coberta de neu, lleugerament rosada, semblava un enorm diamante; sobre les seves espatlles paquidèrmiques, la geometria de les seves arestes guspirejava en lluïssors roses i blaves. La muntanya tenia una fascinadora indiferència, una força d’una bellesa enlluernadora, que imantava la mirada». El Canigó s’aixeca imponente entre les comarques nord-catalanes del Conflent, el Vallespir i el Rosselló, i es divisa proper des de l’Empordà i la resta de comarques de Girona. En tota la serralhada pirenaica no trobem uns desnivells tan destacats (2700 m) com els que presenta aquest massís des de les planes que el voregen, situades al nível del mar. No és estrany que fins ben entrat el segle XVIII es mantigués la crença imemorial que el Canigó era la muntanya més alta dels Pirineus. La seva proximitat al mar, a menos de 50 km en línia recta, el convertia en una senya inequívoca per a tots els navegants.

El mite creix, però, quan aquest massís esdevé l’emblema geogràfic per excel.lència del território catalã. Aixó succeí durant la Renaixença, el moment d’arrencada del ressorgiment nacional de Catalunya. Jacint Verdaguer, artífex de la Renaixença literária, va escriure l’any 1886 l’obra èpica Cainigó. Convertia així el massís en protagonista d’una epopeia que tenia com a escenari el conjunt de la serralhada pirinenca. En paraules de l’historiador Jean-Pierre Bobo, «el Canigó és un lligam potente que torna a reunir, a finals del segle XIX, les dues Catalunyes després de tres segles de separació pel Tractat dels Pirineus. El renaixement catalã que es desenvolupa a ambdós costats de la frontera, la presa de consciència  de catalanitat, passa pel Canigó. A través d’aquest moviment polític i social Catalunya afirma la seva identitat i el massís pren el rol de muntanya-símbol a partir de la publicació del gran poema Canigó de Jacint Verdaguer». Per la seva part, Jordi Vila-Abadal, exmonjo del monestir de Sant Miquel de Cuixà, afirma que «el Canigó és un símbol de la nostra identitat; i, com ella, sotmès malauradament al domini d’altri. Més enllà del Canigó-muntanya hi ha un Canigó-símbol que per a cada u té un significat particular i intransferible, però que, col.lectivament mirat, representa allò de comú que tenim els ciutadans de països de llengua catalana i ens confereix identitat».

Una sèrie de tradicions comunes acosten encara avui aquests territoris, la mès emblemática de les quals és l’encesa de la Flama del Canigó. Durant tot l’any, la Casa Pairal de Perpinyà acull un foc que es manté encès des 1955. Cada 22 de juny a les 22.30 h, el cim del massís llueix de mil focs després que un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinnyà hagin pujat la Flama fins als 2’784 m d’altitud. A trenc d’alba del dia de la revetlla el foce s traslada, flama a flama, fins a tots els racons dels Països Catalans. De Prats de Molló a Alacant i de Tamarit de Llitera a Ciutadella, la Flama del Canigó és la guspira que aviva els centenars de fogueres que il-luminen la nit de Sant Joan, una festa ancestral de benvinguda a l’estiu heretada dels primers pobladors de la Mediterrània. Eduard Voltas, exdirector de les revistes Descobrir Catalunya i Sàpiens, ressalta el simbolisme de la muntanya: «Per causes històriques, el Canigó há esdevingut una meca de Montserrat del nord des el punt de vista de la mitologia nacional i en una Meca de l’excursionisme català».

(…) Quant a l’arquitectura religiosa, el massís ha estat utilitzat des la prehistòria com a espai sagrat (dòlmens, etc.). A l’Alta Edat Mitjana es confirma aquesta tendência amb la construcció de nombrosos edificis religiosos a l’entorn de la muntanya. Amb petits ermites o grans monestirs, la muntanya es cristianitza i neix un art romànic catalã amb influencies hispàniques i llombardes que trombem, amb la seva màxima esplendor, als monestirs de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó. El professor i illustrador rossellonès Josep Ribas s’hi refereix: «El Canigó tenia una triple vocació: a més de ser una terra de llibertat i un espai pastoral i miner, era un centre d’alta espiritualitat, amb abadies romàniques i esglésies barroques».

A finals del segle XX, el Canigó canviarà radicalmente la cara amb l’obertura massiva del turisme. El presidente del Club Alpí Francès de París, Charles Durier, conquerit per la bellesa del paratge, decideix que «caldria obrir un pas per facilitar l’accés al cim». Així, té el dubtós honor d’emprendre una fase de destrucció del medi natural per satisfer les «necessitats» d’oci de la classe burgesa de les ciutats. Eren altres temps, i el 18 d’agost de 1886 es van utilizar tres càrregues de dinamita per crear la bretxa Durier. Aquesta és l’era del turisme burgès, nascuda a principis de segle arran del termalisme a Vernet o Prats de Molló. El xalet de Cortalets marca l’inici de la domesticació del massís. Inaugurat el 4 de setembre de 1889 pel Club Alpí Francès, fou un dels primers refugis dels Pirineus i un dels punts estratègics del pirineisme catalã. (…)

[GRIVÉ, 2019: 41-45]

REFERÊNCIA BIBLIOGRÁFICA

GRIVÉ, Xavier. Volta al Mite. Barcelona: Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, revista Vèrtex – especial estiu, nº 285, Jul.-Ago. 2019, pp. 38-50.